dilluns, 22 de desembre del 2008

Suau

Ni ha que diuen que Every Breath You Take dels Police és la millor cançó d'amor de tots els temps. Com es veu que no han sentit mai Suau d'en Quico Pi de la Serra! (també hi deu fer que un és català i els altres ja són patrimoni de la humanitat. Què hi farem).

dilluns, 8 de desembre del 2008

Frases que val més no sentir

Papa, et puc ajudar? 5 minuts de feina convertits, per art de màgia, en 2 hores i mitja.

Tinc un mal de cap... Sí, sempre tenen el sensor de proximitat engegat.

No t'has enrecordat de... ? Evidentment, no. I això que t'ho havien recordat tres vegades, avui...

Hauríem de comprar... Això sempre fa mal.

El que sí que hauríem de comprar... De l'anterior te'n pots escapar, d'aquesta no.

Aniria be tenir... Equivalent a les dues anteriors.

Hauríem de... Hauràs de... El plural imperatiu condicional es mereix un artícle de la Dra. Estrògena. Ho prometo.

El senyor X? On X és el teu nom i el que ho diu és un home amb vestit negre, ulleres de sol i pinganillo.

Ets en X? Poc que et coneixia! Els anys passen i no perdonen...

Se'ns han acabat. Món cruel!!

Encara no sabem ben bé que és, però hi seguim treballant. Val més que t'ho digui el mecànic que el teu metge.

No és el que sembla! O sigui que ho sembla.

dissabte, 29 de novembre del 2008

HSM on ice

Avui hem anat amb la mainada a veure High School Musical on Ice.
Com que el Centre Cívic està tancat per la incompetència dels arquitectes Aranda Pigem Vilalta, ho han fet al Palau Sant Jordi de Barcelona. Així que avui, després de l'inel·ludible sabado sabadete (fer dissabte i pintar), ens hem armat de valor i cap a Barcelona hi falta gent.
Pels que  no hi hagueu estat mai, Barcelona és com Riudaura però més gran. Hi ha gent que diu que hi ha molts cotxes i molta gent, però és mentida. N'hi ha massa. Massa gent, massa cotxes, massa edificis, massa carreteres (Hereu, un eslògan gratis: Barcelona és massa!).
Mai no havia vist un espectacle de patinatge en directe (per la tele no hi ha déu que ho aguanti), i he de dir que m'ha agradar força. Si els de ca'n Disney saben fer alguna cosa és invertir calers per fer molts calers. I a HSM on Ice hi ha calers a cabassats. Per això ofereix bona il·luminació, bones coreografies i bons patinadors. M'ha agradat veure-ho. Però ja esta vist.
La cosa dura una hora i mitja, i s'hi resumeixen les dues primeres parts de HSM amb tots els personatges i trames de les pel·licules. I com en aquestes, la Sharpay,  la dolenta pija de la peli, es menja amb patates a la Gabriela, la càndida i virginal protagonista, cada vegada que surt a escena. Com a bon argument Disney, la història acaba com Déu mana i al final en Troy Bolton, el prota-jugadordebasquet-rossinyolet, es queda amb la Gabriela. És clar. Qui, amb dos dits de front, triaria una rosassa multimillonaria, sexy i excessiva amb cara d'anar-li més la marxa que a en Disco Stu podent triar a una hispana de classe mitja i cara de pàmfila? Ai, l'amor.

AVÍS IMPORTANT

Tant li fa el que us hagin explicat. Si voleu mantenir el vostre equilibri mental, la vostra llibertat individual i la vostra vida sexual, no tingueu fills.

Encabat no digueu que no us he avisat.

dimarts, 25 de novembre del 2008

En Blauet i els deu secrets

Els del Consorci de l'Estany ja han penjat el flash del darrer conte del Blauet: En Blauet i els deu secrets.
Aquest cinquè llibre segueix la tònica dels quatre anteriors: ensenyar a la mainada tot el que amaga l'estany de Banyoles i ensenyal-s'hi a respectar i estimar la poca natura que encara ens envolta.
Així que ja ho sabeu, si el voleu mirar com si el tinguéssiu a les mans, només heu de fer un click aquí. Espero que us agradi!

divendres, 21 de novembre del 2008

Guitar Hero en bici

Increible el video que he trobat a nopuedocreer.com. Una colla d'amics amants del Guitar Hero amb un gat molt gros per pentinar, han agafat una càmera, una bici i han fet això:



Brutal com les notes coincideixen amb el manillar.
Si us agrada seguir noticies i sobretot veure invents divertits, no us perdeu nopuedocreer.com.

divendres, 14 de novembre del 2008

El Farolet d'Olot

Avui hem aprofitat que estem sense mainada i hem aprofitat per fer el que fan les parelles quan estan sense mainada (anar a fer un frankfurt i fer dissabte demà al dematí).
I fer un frankfurt podria semblar un sopar de segona categoria o una alternativa barata a un sopar com Déu mana. Però, senyors, senyores, estem parlant del (ja mític) EL Farolet.
No intenteu canviar-hi rès; no penseu en posa'l en un local més gran, amb més taules i cadires i amb més espai per estar-hi més ample; no espereu que Maria Rosa s'apunti la vostra comanda per si s'oblida d'alguna cosa (no passarà); No demaneu entrepans elaborats amb camembert o pa de cereals i salsa alpina o entrepans vegetals i altres mariconades; No espereu que la (temptadors, deliciosa, gustosa, lleugerament picant) tomata o la (magnífica, divina, enlluernadora, saborosa, sublim, potent, picant) mostassa avui no estiguin a l'alçada de les circumstàncies. El Farolet és perfecte tal com és i ha aconseguit una cosa molt dificil a una comarca on s'hi menja tan bé com a la nostra: que un producte foraster tingui el reconeixement dels garrotxins i que els seus frankfurts ja siguin part indispensable de la cuina garrotxina.
Espavila't Michelin!

Cagant llets

Iberbanda ha doblat la velocitat (i ha mantingut el preu) i ara ja naveguem a 1 mega! De fet, fent un test de velocitat, passa una mica i tot del mega. I dit així sembla poc, perquè com que fan anuncis per la tele de 6 meges i de 20 megas a ver si te enteras, 1 mega sembla poca cosa, però amb això del WIMAX (es veu que Iberbanda funciona amb això, WIMAX) són velocitats reals (una miqueta menys de pujada que de baixada, però molt poc) i dona prou ample de banda com perquè la mula vagi fent feina i es pugui navegar o jugar enlinea sense notar cap pausa ni alentiment.
Ja no tinc escusa per actualitzar més sovint el blog!

dimarts, 11 de novembre del 2008

Som i serem

Una altra cançó dels Xucu-pa. Aquesta és un retrat perfecte del perfecte català.

JODER!!

dissabte, 8 de novembre del 2008

Coses que no us queden be

Noies, el món de la moda és moltes (massa) vegades cruel i fa que, a mida que les anem veient, certes peces de roba que mereixerien l'execució pública dels seus creadors ens acabin semblant acceptables. Però que ens hi acostumem no canvia el fet que són una puta merda i que no queden bé a ningú. Vet aquí uns quants exemple (però n'hi ha molts més!) perquè no us deixeu enredar per les revistes de moda (ai! de tendències) i no feu llàstima anat pel carrer:

Les crocs. Sí, sí, són súper moderniquis però la meva iaia se la hagués posat per anar a treure fems a la cort. No serveixen ni per un mira què m'he comprat.

Els pantalons cagats. Algun nom deuen tenir (no m'inagino a cap noia dient "busco uns pantalons cagats negres, talla 42" a la dependenta de La Poma), però ara mateix no el sé. Ja sabeu quins vull dir, aquells que sembla que penja la tova entre les cames. Si ja us n'heu comprat uns sempre els hi podeu lligar els camals i fer-los servir de coixinera del pa.

Les sabatilles d'estar per casa. A veure si ens entenem: en tota la història de la humanitat, mai, ningú, no ha aconseguit dissenyar unes sabatilles d'estar per casa per a noia que no mereixin el qualificatiu "vomitives". He estat més de 14 setmanes sense tenir cap erecció després de veure una noia amb sabatilles. Ja ho sabeu: descalces o amb uns mitjons. No cal dir que aquest comentari no inclou la versió masculina de sabatilla de quadres de felpa que és un dels pilars inamovibles de la moda masculina i que serà objecte d'anàlisi en un futur article que inaugurarà la secció "Mondo PACO".

Malles + mini. L'únic cas de la història de la moda que en combinar dues peces sexis en resulta un conjunt vulgar. O una cosa o l'altra, decidiu-vos, però tot no pot ser (si no has entès aquest punt, deu ser que de les malles en dius "leggins").

Els pitillos. Que no... mira-t'ho bé... que no et queden be... no... a ningú... ni a aquella que té un tiparro... que no...

Els pantalons de tiro alt. Ara que ens tenen acostumats als magnífics pantalons de tiro baix ens amenacen amb el pantalons fins a sobre llombrigo! Noies, recordeu que les modes només triomfen si la gent compra! per la salut mental del gènere masculí! no compreu tiro alt!!

Vestits o bruses imperi. L'estil imperi és aquell que marca la cintura a sota les tetes. Senyor dissenyadors, la cintura és un pam més avall. I no, no dissimula rès (no aplicable a la samarreta imperi masculina (segon pilar de la moda PACOS)).

Els flecos. Caçadores, camperes, bolsos... totes les peces de roba o complement amb flecos tenen un punt en comú: putegen. Porteu coses amb flecos només si per atxe o per be us interessa putejar (no seré jo qui ara jutgi les vostres raons). Les camperes perfectes per un MQM'HC.

Rere els somnis

Rere els somnis
i els anheeeeels,
tots solquem el veeent.
Ta-xan xà-xan!

Tot el dia que tinc aquesta cançó al cap:

ONE PIECE!

dijous, 23 d’octubre del 2008

Si hi insisteixes...

Sentència del cas de l'assassinat de Palmira Deulofeu

LLibertat sense càrrecs. Aquest ha estat el veredicte final del jutge instructor del cas Deulofeu.
Hipòlit Bonfill ha sortit en llibertat del jutjat de Girona on els seus familiars i amics l'esperaven. El Jutge li ha retirat tots els càrrecs en relació a l'assassinat de Palmira Deulofeu després que Bonfil declarés que li havia clavat 43 punyalades "però de pa riure".
"És un catxondo" ha declarat el marit de la víctima "ens va ben enredar, com que és tan campetxano".
El jutge Coromines, ha anunciat el tancament del sumari no sense abans assegurar-se que constés en acta: "és que és l'òstia".

Coses que m'haurien d’agradar però no m’agraden (I)

-El futbol. Des de petit que em matxaquen amb el futbol per totes bandes però no hi ha hagut maneres... que maco ha de ser engegar la tele i dir: “Bé!! Futbol!!” en comptes de: “Merda, futbol...”. Extensible a qualsevol retransmissió esportiva.

-La gent que em tracta com si fóssim amics de tota la vida encara que ens acabem de conèixer. No els hi trencaríeu la cara?

-Pluton BRB Nero. Una sèrie d’humor de l’Àlex de la Iglesia, amb naus, alienígenes i una rossassa espaterrant que es passeja lleugereta de roba tota l’estona... Bones expectatives... i vaja merda!!

-El pastís de salmó. M’agrada molt el salmó, però el pastís de salmó... no puc. I això que els sopars amb la colla millorarien molt si m’agradés...

-Els actorrs (ells ho pronuncien així: actorr) i actrius molt, però molt, simpàtics. La galeria és tan extensa com terrible: Mercè Comes, Mont Plans, Amparo Moreno, Lloll Bertran... El summun: en Joan Pera i el seu fill, en Roger Pera!! Agghhh!!!

-El hipis. Pau, amor lliure, ecologisme, viure a la natura... el guió és maco. La realitat una altra. Critiquen que tinguis cotxe però estan encantats que els portis quan fan autostop (o sigui, mentre paguis tu el cotxe, els impostos i la gasolina) o tenen cotxes molt hipis, com escarbats i dos cavalls que contaminen com tres cotxes no hipis, van de marxa fumant porros fins les 3 de la matinada amb la mainada (la mainada no fumen, només s’adormen pel aquells terres) i emmerden les cases de pagès i les muntanyes on han anat a petar. Però de bon rotllo, eh? Putos hipis! Torneu-se’n a la ciutat d’on no hauríeu d’haver sortit mai!!!

Ah, jipis, una altra cosa: ja fa temps que s’ha inventat el sabó!!!

-La Scarlett Johansson. Aquells morros que posen calent a mig món a mi em posen nerviós en el pitjor sentit de la paraula. No veieu la cara de pàmfila que fot? Com a tiarra em quedo amb la Monica Belucci, amb aquell cos, aquella mirada i especialment amb aquelles arruguetes que denoten que ja no és cap bollycao... (me’n vaig al lavabo).

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Rastres

A la Garrota hi tenim una gran varietat de fauna que, tot i que no sempre podem veure, ens deixen pistes del seu pas en forma de rastres.
Si anant per la muntanya veieu la terra barrigada d'aquesta manera:

sabreu que per aquí hi ha passat un senglar.

En canvi, si veieu un rastre com aquest:

sabreu que hi ha passat un fill de puta.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Nova imatge

He fet una mica de redecoració del blog, un toc PACO d'aquells que hi van...

divendres, 3 d’octubre del 2008

Aulot e molt verd

El caràcter de la gent d'Olot de tota la vida magistralment concentrat en una cançó. Obra dels Déu n'hi Duo.

divendres, 1 d’agost del 2008

Mira que m'he comprat!

Estimades amigues, enceto la secció Només per a noies. Una secció on aniré recollint unes quantes tècniques, consells i recomanacions per fer més plaent i confortable la vostra vida al costat d'aquests obtussos amb qui us heu vist abocades a compartir les vostres mai prou compreses vides.
I començaré per un tema que els homes (d'ara endavant ells) no han sabut apreciar mai en la seva justa i magnificent mesura: les compres.
I és que ells no comprendran mai que es necessiten, per exemple, 6 parells de sandàlies per temporda (parlo de mínims, estimades, no us espanteu!): unes de planes (per anar de compres amb comoditat), unes de negres amb taló d'agulla i canellera per quan us volgueu sentir sexys (amb vosaltres mateixes, és clar, no per ells), unes de cuir amb taló per anar amb texans (per quan volgueu deixar clar que trepitgeu fort), unes de roba amb taló d'espart (els clàssics sempre tornen), unes amb pedrería per si s'ha de sortir a fer una copa i unes de colors vius per recordar que encara sou joves i atrevides. I la seva ignorància fa que, quan arribeu a casa després de passar la tarda comprant, en comptes de lloar com n'heu sabut de destriar les caríssimes sabates que més s'adèien amb la vostra personalitat de tot el munt de bagatel·les que omplien la sabateria, us surtin amb el típic "ja t'has tornat a comprar unes sabates? que no en tens prous?!".
Però això s'ha acabat, benvolgudes! Només cal que apliqueu una simple tècnica (per força ha de ser simple si ha de funcionar amb ells) perfeccionada per mí i basada en l'observació d'ells al llarg de molts (terribles) anys. La simple i infal·lible tècnica que he anomenat Mira que m'he comprat!
Per entendre com funciona aquesta sencillíssima tècnica (que té la bondat de ser més efectiva com més es practica) cal que feu el cor fort i penseu com un d'ells per un moment. De totes és sabut, estimades, que, a diferència de les dones, ells no saben fer dues coses al mateix temps. Us heu fixat que abaixen el volum de la ràdio per aparcar? el seu cervell no assimilaria tanta informació de cop! Nosaltres, en canvi, podem tirar endavant el nostre buffet d'advocades, criar els fills i estar sempre meravelloses al mateix temps. Per això cal baixar un graonet i posar-nos a la seva alçada.
Quan ens posem aquella brusa magnífica o aquell cinturó imprescindible que ens hem comprat amb aquells diners que ell s'entestava a reservar per portar el cotxe al mecànic (ai, si penséssin en nosaltres tant com en els seus cotxes...!) i els ho ensenyem, el seu cervell intenta inutilment endevinar si la nova peça combina amb les sabates, de quin estil és, si és per sortir de dia o de nit, si és adient per a un cocktail o per un passeig per el centre comercial i un munt de preguntes més que ni tan sols pot arribar a comprendre i amb aquest allau d'informació que de cap manera pot desxifrar, es col·lapsa i reacciona posant-se a la defensiva com un animal ferit: "Ja has tornat a gastar?!"
Que podem fer per evitar-ho? Com podem fer que una ment limitada a una sóla acció pugui apreciar l'espectacular Louis Vuitton o les magnífiques Manolo Stiletto que ens hem comprat? Com fer que s'adonin que els diners que tan encertadament hem emprat en la compra d'aquestes meravelles (o en unes simples arracades de bijuteria) no són rès en comparació amb com ens reforcen la personalitat i l'autoetima. Molt fàcil: eliminant tot els que distregui l'atenció del que hem comprat. Centrat-nos exclusivament en nosaltres i en l'objecte adquirit. Aplicant, en definitiva, la tècnica Mira que m'he comprat!
Per portar-la a la pràctica, cridareu a la vostra parella (rei! estimat! porquet! el repertori és tan llarg com repulsiu, però cal tenir-los contents) i l'esperareu al dormitori, al vostre costat del llit (cal jugar en territori propi!) vestides només amb la peça que us heu comprat. Els resultats són formidables i immediats!! Ell, en veure només (per exemple) aquell cinturó de cuir i rebles metàl·lics sobre el vostre cos, sense res més que distregui la seva atenció, entendrà fàcilment el missatge: "a la meva parella li queda molt bé aquest cinturó". No us extranyi que es torni atent i afectuós durant una bona estona: és la senyal que la sensibilitat està començant a despertar-se-li.
Veureu que la la tècnica té més força si feu un Mira quines sabates de taló d'agulla m'he comprat! que un Mira quin vestit jaqueta m'he comprat!, o un Mira quin collaret i arracades m'he comprat! que un Mira quina gabardina m'he comprat!, però amb un mica de pràctica, ells acabaran aprenent (mica en mica, no cal llençar coets) els secrets de la moda i no trigareu a veure com els "ja tornes a venir carregada de bosses" es convertiran en "aquesta setmana no t'has comprat res?", que denotarà que el seu sentit estètic ja s'està desenvolupant.
Arribats a aquest punt, ja podreu començar a fer alguna combinació. Ja sabrà apreciar unes sandàlies de taló combinades amb un penjoll i unes arrecades, unes camperes amb un cinturó i un barret de cowgirl (si un dia que us sentiu intrèpides i heu tingut el rampell de comprar-lo) o unes Pepe amb unes mitges de reixa, una lliga i un tanga minimalista.
Reconeixereu el vostre triomf quan, passejant per el carrer, sigui ell qui tingui la iniciativa d'aturar-se davant d'un aparador i comentar-vos: "mira quins guants de seda negres tan bonics, no te'ls hauries pas de comprar?" Serà el senyal que per fí ha entès com n'és d'important la moda i els complements!
Però no us confieu, amigues, persevereu! Persevereu! El cervell dels homes és simple i obliden ràpid! Només amb perseverància els efectes seràn duradors.
Ja ho sabeu, estimades, si patiu per ensenyar-li el que us heu comprat a la vostra parella, feu-li un Mira que m'he comprat!

Dra. Estrògena.
Personal Coaching

Recepta per fer mojitos perfectes

Agafes un got de vidre dels que va portar en Santi, hi tires mitja llima de les que va portar la Maria tallada a trossos i unes quantes fulles de menta. No massa, perquè és acabada de collir de la que creix a l'hort i té un gust molt fort comparada amb la que hi posen als bars. Mig sobre de sucre moreno (aquest pas és opcional si no t'agrada el dolç o s'hi pot tirar sencer si t'agrada molt). Ho aixafes bé amb un morter molt xulo que ja va amb l'ampolla de Bacardí perquè tot plegat deixi anar el suquillo i es barregi. Emplenes fins a la meitat de rom blanc (les receptes diuen un quart, però tothom es queixava que era massa fluix) i ho barreges amb la palla especial. Hi tires gel picolat (produït per en Beck a hòstia que te crio, que la picadora no va acabar d'anar bé) i acabes d'emplenar d'aigua amb gas (o sifó, o soda, que tot és el mateix). Per assaborir-ho com cal és imprescindible acompanyar-ho amb amanida de salmó i huevas de lompo de la Tat, croissant salats de la Sílvia (tota la tarda cuinant), pastissos de la Laura, quiches de l'Eva, frankfurts i bacon d'en Betus, llom adobat magistralment cuit per en Tote i jo mateix, torxes de canya, falgueres disfressades de palmera, gallarda de colors, musica del gran Georgie Dann a l'ordinador d'en David, 29 amics vestits de color blanc i el tucàn d'en Paco.
Ah, i Gintònics per en Miki.

Vacances!!!

Avui començo les vacances d'estiu.
3 setmanes l'any destinades a viure sense treballar i a intentar oblidar (inutilment) que n'hi ha 49 més destinades a treballar per viure.
Han començat amb festival de fí de casal d'estiu amb obra de teatre inclosa digna d'un capítol del millor Dr. Who. La Berta feia de pagesa i en Lluc d'ocell. Corrandes a mida per rematar la jugada i cap a Olot a fer un sopar digne d'estrella Michelin (si la Michelin fos com Déu mana i donés estrella als frankfurts).
Ara sento les sardanes a la Plaça mentre intento salvar l'ordinador d'una reinstalació segura i intento no pensar en el dia que ens espera demà preparant-ho tot per marxar cap a Navarra...
Com deia en Bilbo Bolsón... necessito vacances!!

dissabte, 17 de maig del 2008

Vectorpark

Un lloc que ens demostra el poder de les aplicacions Flash, un lloc eclèctic i meravellós per deixar que els sentits s'endormisquin i juguin amb la màgia de... que no, home, que no!! un lloc ben parit per perdre deu minutets i prou!!

PRIMAVERA!!!

Sí, primavera amb majúscules i tres senyals d'admiració. I és que feia anys que no veia una primavera com aquesta. Les tres setmanes de pluges que portem han fet que el meu petit troç de món, el que veig quan vaig i vinc de treballar, s'hagi tenyit d'un verd ofensiu que dóna sentit a la paraula ufana. La ribera baixa com feia anys que no es veia. Ni se sentia. Perquè aquests dies, des dels carrers estant, pots sentir l'aigua que es vessa fent camí cap a Sant Pere Pescador.

Però a Barcelona tenen set. Els embassament que els abasteixen estan sota mínims i com a bons ciutadans estalvien tant com poden regant amb l'aigua de bullir les bledes i aprofitant l'aigua de fregar pel vàter.

I els polítics han decidit que no es pot regar la gespa ni emplenar piscines (tantes n'hi ha de buides? jo les veig plenes tot l'any!) i un pilot de restriccions més. Decret de sequera en diuen. I és per a tots: per als que tenen el dipòsit buit i per als que tenim aigua com feia anys que no teniem, no fós cas que algú s'enfadés. Hem de ser solidaris i restringin-se encara que no en tinguem necessitat!

Ja estem acostumats al centralisme de Barcelona, però és la primera vegada que ens afecta per falta d'aigua. Normalment és al revés: si cauen quatre gotes a la Diagonal, tot el dia et taladren per la ràdio amb la pluja, encara que a la resta de Catalunya faci un sol que esquerda les pedres.
Deu ser això del canvi climàtic.

Nonempabé.

Aprimar-se

Amb un parell de greixandos de la colla de l'hort tenim un concurs en marxa: a veure qui és el primer d'aprimar-se 5 quilos; a tots tres ens convé. I deu també. I quinze.

El premi: un sopar pagat (per recuperar l'aprimamenta, és clar).

El cas és que des d'abans de Nadal que l'aposta s'arrossega i no hi ha maneres que rebaixem els cinc quilos ditxosos.

Com fer-ho tothom ho sap: menjar una mica de tot i sense passar-se, pocs greixos i dolços, força verdura i exercici.

I aquí és on la vessem, amb l'exercici. Perquè, com a mínim jo, vaig del llit a la cadira de l'ordinador, d'aquesta a la cadira de la taula a dinar, una altra vegada cadira amb rodes, torno a la de la taula a sopar, sofà i llit.

Es tracta de trobar un exercici que es pugui fer quan ja no hi ha obligacions i tens temps per a tú, quan la mainada estan endreçats, vaja. Si pot ser amb la teva parella, per enfortir els llaços afectius i tot això. Que es pugui fer un parell o tres de cops per setmana, per mantenir un bon nivell físic i tècnic. Que sigui molt divertit, perquè no faci mandra posar-shi. Que no sigui massa dur fisicament, perquè tothom ho pugui fer. Que també t'ajudi a exercitar la imaginació, perquè la rutina no acabi fent-ho avorrir. Que no sigui car, o encara millor: gratuït, que ningú no pugui dir que no hi arriba. Que quan acabis et sentis fantàsticament bé, per anar ben content pel món.

...un exercici que puguis fer al vespre amb la parella, dos o tres cops per setmana, molt divertit, no massa dur, que t'estimuli la imaginació, que sigui de franc i que quan acabis et sentis fantàsticament bé... no... no se m'acut rès... no, no...

De fet, si fós tan fàcil trobar-ho, tothom ho faria i els gimnàssos haurien de tancar!

Què hi farem... no cardem!

diumenge, 11 de maig del 2008

El Roser ja ha passat.

Sóm diumenge a la nit i la festa del Roser -la festa que seria la petita però que a Riudaura és la grossa (a la bombolla riudaurenca tot és una mica diferent sempre)- ja s'ha fos.

Com sempre ha tingut una mica de tot: karaoke, àpats d'aquells que trigues tres dies a païr, molts tambors, massa pluja, truc, inflables per a la mainada, parteres parint, pubilles i hereus, entrepans a l'envelat, retrobaments... per a tots els gustos, vaja. I tot amanit amb un fons d'alegria per el naixement d'una nova hortelana (i aquest any ja en són dues! algú més s'anima?)

El ball de dissabte va notar molt el mal temps i poca gent es va acostar a ballar amb els Virus. L'ambient s'en va ressentir força (perquè sempre que esperes una cosa amb moltes ganes no acaba de ser perfecte i les coses improvisades són tan collonudes? ja pateixo per la festa dels mojitos de l'hort...)

La pluja a acabat de fer la guitza just a les 6 de la tarda d'avui (a 2/4 de 7 ja feia sol, és clar). S'ha hagut de fer el ball del Gambeto a l'envelat i el que semblava que era poca gent a la Plaça s'ha convertit en aglomeració. La resta, com cada any: aplaudiments al final de cada ballada, corregudes a la barreja i crits d'alegria al xim-pom final. El Gambeto és el Gambeto es balli on es balli.

Propera festa... uf, quina agenda tan plena tenim...

dijous, 8 de maig del 2008

Perquè no podem ser amics?!

Avui faig anys (gràcies, gràcies), i per celebrar-ho us vull regalar a tots una cançó que no hauria de faltar a cap festa a altes hores, quan tot és maco i tots som amics!!

dimecres, 7 de maig del 2008

Fiesta!!

Satisfent la petició d'en Tote us poso la cançó dels Pogues que no parla de Pamplona com ell deia ni de la nostra enyorada Cuenca sinó d'Almeria. Sembla que només hi hagi d'haver pols i poblados del far west però els Pogues hi van trobar la inspiració per fer una cançó que té regust de cervesa de barril i noies més simpàtiques del compte. Tot plegat per recordar que si estirem una mica el braç podrem tocar les festes de Riudaura amb la punta dels dits.
Prepara't professori!!

Fiesta!!

dimarts, 29 d’abril del 2008

El costat brillant de la vida!

Quatre dies de festa per davant!! balla! Fes l'amor! Estima! Mira sempre el costat brillant de la vida!!

Control de mòbil

Goear.com és una mena de Flick per a arxius d'audio. Primer puges l'arxiu que vols (una cançó, per exemple) i ja el tens a punt per escolta'l, penja'l a un blog o per al que vulguis.
Però la gent no només hi puja cançons, també hi ha perles com aquesta (Tote, t'agradarà):

dijous, 24 d’abril del 2008

El filet tenia un preu. Xucu-pa.

Després de l'impacte del Príncipe Gitano una mica de Garrotxa destil·lada i concentrada en forma de cançó.>


Dedicada a tots aquells garrotxins que per circumstàncies de la vida els va anar més bé néixer a algún altra lloc (els de Riudaura naixem on ens passa pels pebrots, què passa?).

Sant Jordi

Ahir (vaig tard!) va ser Sant Jordi.
Com ja es tradició des de fa 5 anys, els de l'Escola de Natura de Banyoles m'havien encarregat que els dibuixés un altre conte d'en Blauet: "En Blauet i els 10 secrets" i va tocar arribar-m'hi a firmar. Fa gràcia veure la cara de contents que fan els nens que et porten el conte perquè els hi signis. Sembla que els hi hagi tocat la loteria. Les parades de llibres i roses han canviat de la Plaça de les Rodes a la Plaça Major i sembla que el canvi ha agradat als banyolins, que van participar moltíssim més a la festa que dos o tres any enredera. En Blauet s'ha convertit en un personatge molt estimat per tots els nens de Banyoles i Porqueres perquè cada any regalen un exemplar del nou conte a cada nen que va a les escoles d'aquests dos municips i ja el coneixen com si fós el seu amic de tota la vida.
Quan hi hagi penjada la versió virtual a la pàgina del Consorci de l'Estany jo us ho faré saber!
Demà divendres per acabar de rematar la setmana blauetil, aniré a llegir el conte a l'escola de Riudaura. A veure com anirà, ja us ho explicaré.

diumenge, 20 d’abril del 2008

IndegueEEeeto

Oblideu l'Elvis. La millor versió de "In the Getto" que mai heu sentit, la del Príncipe Gitano. Quin sentiment... quina pronúncia...
Ho sento però no me n'he pogut estar...



Aquí us deixo la lletra. Seguiu-la mentre escolteu la cançó. Espectacular.

IN THE GHETTO

As the snow flies
On a cold and gray chicago mornin
A poor little baby child is born
In the ghetto
And his mama cries
cause if theres one thing that she dont need
Its another hungry mouth to feed
In the ghetto

People, dont you understand
The child needs a helping hand
Or hell grow to be an angry young man some day
Take a look at you and me,
Are we too blind to see,
Do we simply turn our heads
And look the other way

Well the world turns
And a hungry little boy with a runny nose
Plays in the street as the cold wind blows
In the ghetto

And his hunger burns
So he starts to roam the streets at night
And he learns how to steal
And he learns how to fight
In the ghetto

Then one night in desperation
A young man breaks away
He buys a gun, steals a car,
Tries to run, but he dont get far
And his mama cries

As a crowd gathers round an angry young man
Face down on the street with a gun in his hand
In the ghetto

As her young man dies,
On a cold and gray chicago mornin,
Another little baby child is born
In the ghetto

(words & music by scott davis)

La Cançó d'en Blauet

Com qualsevol personatge de conte com Déu mana, en Blauet té la seva pròpia cançó. L'he penjada a la columna de la dreta, a l'apartat "Coses d'en Blauet". Hi diu "la canó" en comptes de "la cançó" perquè el servidor on està penjat aquest reproductor no admet la "ç". Què hi farem... a veure si en trobo algún altre.
Espero que us agradi!!

Sopar d'homes '08

Ahir dissabte els mansos de l'hort vam obtenir patent de cors per part de les nostres mestresses per poder anar a sopar i a fer algún toquillo per Olot. L'ocasió ideal per poden-se convencer per nosaltres mateixos que ens cardem grans i que les dones ens fan encara menys cas del que ens feien abans, quan teniem més pèl al cap que al pit i la panxa era panxona. Les noies van anar a la Pinya a fer una fondue, cosa que ens privava del plaer de saber que es quedaven tristes i desconsolades enyorant-ens i sense saber què fer sense els seus estimats. Què hi farem...
Els de Riudaura vam baixar amb en Ramon, que havia pujat a emprenyar una mica als del barça que es desesperàven mirant el partit al Bar Pilar. Evidentment no ens pujaria ell, i això obria un interessant ventall de possibilitatas per tornar a altes hores. Vam triar la millor. Però això va ser al final, deixem-ho per al final.
Vam sopar a les Olletes, un picapica millorable i uns excel·lens segons plats per fer coixí.
Després d'arreglar el nostre futur econòmic (visca la internet!) vam sortir a 2/4 de 2 acomplint l'objectiu secundari de ser els primers d'entrar al restaurant i els últims de sortir-ne.
Vam passar pel Lucky. Totalment prescindible. Els mateixos tios al mateix racó bevent el mateix cubata que fa vint anys. Tio! si fa vint anys que fas el mateix i ningú no et fot ni cas, renova't! Evoluciona!! Pà res a fer...
En Paco (l'únic desemparellat de la colla) va començar la nit amb el culet apretadet apretadet que no hi passaria un pèl de canto per veure per on li sortiriem. Al final ens vam comportar i no li vam buscar xicota en massa (com és costum). Ja va bé que es confiï, que s'acosta el Roser...
Després, cap a la Fàbrica. No hi havia anat mai i en tenia ganes. Molt bon local!! Espai àmpli, bona música, llums ben parits, lavabos unisex, gintònics amb un raig de llima i una cambrera perfecta: competent, guapa, inaccessible i d'aquelles que vénen des de l'altra punta de la barra a servir-te ignorant tots els altres si fa un moment li has dit "quan puguis...". Només té un defecte (la Fàbrica, la cambrera en deu tenir més): tenquen a les 3! i després, o a Kratter's o al City. Els tres més de seny s'en van anar a dormir i els pardularis, mal per mal, cap al City.
Pel camí en Tote i en Paco ens van fer una demostració de com es poden encomanar els atacs de riure des de l'hospici fins passat l'hospital. Un moment memorable.
I arribem al City. El City... heu llegit la descripció de la Fàbrica? doncs al contrari. L'únic de bó es que tanca a les 5 i amb això ja està tot dit.
Sortint, cap a Cròpics a fer un croissant de xocolata i ja teniu en David intentant no enfarfagar-se mentre trucava als municipals per demanar un taxi de guardia. No em pregunteu perquè, però va així, s'han de trucar els municipals. El pobre taxista de guardia, que dormia tranquilament a Castellfollit, ens va recollir i segur que serà un viatge que recordarà temps. En Tote estava incleïblement inspirat i va muntar un monòleg a l'alçada de l'oreneta dels Monty Phyton que es podria titolar "80 quilos de dona". Estelar. Immens. Brutal. Feia temps que no em feia tan de mal la panxa de riure.
I cap a casa. 3/4 de 6 i la confirmació que ens cardem vells i que les dones ens fan menys cas que abans, però... i lo que vam riure?

dijous, 17 d’abril del 2008

El millor tetris

El tetris més original que he vist mai. Engega els altaveus, que la musica és boníssima.



Si algú te una idea per fer un video que, com aquest, interessi a 5.000.000 de badocs, que ho digui, que hi farem quatre calés.

dilluns, 14 d’abril del 2008

Els espanyols de la SEAT

Aquests fatxes...
Un alt càrrec de la SEAT ha dit que no posen noms de ciutats catalanes al cotxes perquè "nosotros somos españoles" i quan li han recordat que la fàbrica és a Martorell ha dit, tot alegre ell, que no se la poden emportar a Madrid.
Aquests nacionalistes espanyols que de tan fatxes que són tenen idees independentistes s'ho haurien de fer mirar!
Bé, de fet els que ens ho hauríem de fer mirar som nosaltres! Ja em direu que coi hi fotem encara amb tota aquesta colla! Cornuts, pagar el beure i encara votant en ZP com xaiets!
La notícia, aquí:

www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=501288&idseccio_PK=1009

Els contes d'en Blauet de l'Estany de Banyoles

Avui que he acabat de maquetar el cinquè conte d'en Blauet, m'ha vingut a la memòria que al web del Consorci de l'Estany hi ha tots els contes en un format que permet mirar-los com si els tinguessis a les mans. Si us fa gràcia coneixer en Blauet i saber què ensenya als nens del Pla de l'Estany o fer-lo conèixer a algú, només heu de fer un click en aquest enllaç:

http://www.consorcidelestany.org/index.php?publicacions_propies

divendres, 4 d’abril del 2008

L'oreneta dels Monthy Pyton

Una de les màximes fites de l'humor Monty Phyton:




De les 9000 visualitzacions que té aquest video, jo en dec haver comptabilitzat 500...

- Insinuáis que los cocos emigran?

Dues sardanes que valen la pena.

Un parell de sadanes ben parides:




Les dues cares del Photoshop

El Photoshop, l'eina que pot convertir una pansa seca en un raïmet fresc i sucós o esborrar de la teva foto de casament aquella malparida que saps que et critica tan bon punt et gires, és una eina poderosa. Mireu el que es pot arribar a fer, cliqueu a "galleries" y al·lucinareu:
worth1000


Però, com tota eina poderosa, és perillosa en segons quines mans. També al·lucinareu:
http://www.photoshopdisasters.blogspot.com/

Totes dues en anglès, pero val la pena!

La primera vegada

Suposo que el primer article del blog és el més difícil de fer, així que matem-ho ràpid.
Sóm divendres, un quart de dotze de la nit i començo el blog.
Comenteu i critiqueu tant com vulgueu, a veure si ens divertim una mica, que prou cardat és aixecar-se cada dia per anar a treballar...